EXCURSIÓ A LA FONT ROJA

El dimarts, dia 8 de maig, vam anar d'excursió a la Font Roja per a visitar un dels parcs naturals valencians i poder observar sobre el terreny les espècies d'animals i plantes que havíem estudiat a classe.

Quan ja estàvem tots il·lusionats dins de l'autobús Joan ens va dir que baixàrem perquè no era el nostre autobús, sinó dels de quart que se n'anaven a Muro, vam haver d'esperar un quart d'hora a què vinguera el nostre. Mentre el conductor conduïa nosaltres cantàvem, xarràvem, ens reiem i contemplàvem els paisatges tan bonics que hi ha pujant, com els Canalons, el Salt o els ponts i túnels d'un Ferrocarril que no es va acabar perquè es va fer la Guerra Civil.

Vam arribar a la Font Roja a les 10 i ens vam posar a esmorzar per grupets d'amics i quan vam acabar vam mirar el santuari i l'antic hotel i vam passar per un pas elevat que és un mirador sobre la vall del Polop, ens tremolaven un poc les cames perquè feia un poc de vertigen, però valia la pena perquè és un paisatge preciós i espectacular, al fons es veia el Castell de Cocentaina, el pantà de Beniarrés, la Safor... i el mar.

A les 10:30 vam anar dins a deixar les motxilles i mentre uns les deixaven els altres veien l'exposició tan bonica que hi ha al CEMACAM. Va vindre una monitora per a ensenyar-nos tot el parc natural, es deia Carmina, era molt graciosa i feia unes explicacions ben interessants, per començar ens va portar davant de la Font Roja i ens va preguntar per què es deia així i un company va contestar que perquè la terra de darrere de la font és d'argila roja, també Carmina ens va dir que en 1653 va aparéixer una imatge d'una verge dins del bulb d'un lliri i per això la Mare de Déu dels Lliris és la patrona d'Alcoi.

Cada volta que pujàvem més cap a dalt véiem més varietats d'arbres: la carrasca, l'auró, el roure valencià, el marfull... A les 11:00 entràvem a la Cova Gelà, que es diu així perquè està sempre a la mateixa temperatura i quan fa calor es nota fresqueta allí estàvem super bé, a continuació vam veure la carbonera que era per a fer carbó vegetal (font d'energia) i la calcinera que és un forn de fer calç, i amb ella es netejava l'aigua i era una pintura per emblanquinar les cases. A les 12 estàvem al Plà dels Galers, allí començàrem a veure pistes dels animals, es veien petjades de javalins sobre el terra fangós i excrements que, per la forma, podíem saber de quin animal eren; també ens vam quedar callats per sentir els sons tan variats que feien els pardals avisant que ens acostàvem nosaltres.

Ja morts de calor i un poc cansats, vam arribar al mas de Tetuan a les 13:00, és una llàstima que estiga prou assolat, allí hi ha un teix que té uns 500 anys, és un arbre que està en llocs freds i ombrívols i és verinós però els seus fruits no per a què se'ls puguen menjar els animals i escampen les llavors amb els excrements. En la cava Coloma feia moltíssima calor vam veure tres falcons i una àguila de panxa blanca, era impressionant veure com volava i que bonica que era tota blanca!, en les caves feien amb la neu blocs de gel que venien pels pobles.

I , per fi, vam arribar al Menejador a les 14:00, estàvem morts de fam i de calor, però era una oportunitat única de veure tots aquells paisatges tan bonics, s'arribava a veure allà lluny, un poc emboirat, el cap de Santa Pola. Mentre baixàvem, anàvem esvarant-nos un poc i havíem d'anar amb molta cura, però després de baixar molts escalons vam arribar baix del tot per a dinar, i... quina bona sopresa, estaven Pau i Enrique!, ens van alegrar molt i vam dinar amb molta gana i molt a gust, perquè estàvem en un lloc meravellós i se'ns acostava a la taula algun pit-roig, ademés d'allò en cada taula tots compartíem el que teníem. Després de dinar ens vam posar a jugar al que cadascú volia, uns a l'amagatall, altres a xarrar entre els amics i altres a divertir-se passejant a Pau que , com estàvem jugant a carreres, tenia unes rialles...

Anar a la Font Roja, ha sigut una d'aquelles grans oportunitats per aprendre més de la fauna i flora sobre el terreny, i no només en llibres, i també per a animar-nos a caminar pels molts paratges bonics que tenim a les nostres terres i aprendre a estimar i ser més respectuosos amb la naturalesa per a què es conserve en les millors condicions.

Irina Ballesta Padilla