El
dimarts, dia 8 de maig, vam anar d'excursió a la Font Roja per a
visitar un dels parcs naturals valencians i poder observar sobre el
terreny les espècies d'animals i plantes que havíem estudiat a
classe.
Quan
ja estàvem tots il·lusionats dins de l'autobús Joan ens va dir que
baixàrem perquè no era el nostre autobús, sinó dels de quart que
se n'anaven a Muro, vam haver d'esperar un quart d'hora a què
vinguera el nostre. Mentre el conductor conduïa nosaltres cantàvem,
xarràvem, ens reiem i contemplàvem els paisatges tan bonics que hi ha
pujant, com els Canalons, el Salt o els ponts i túnels d'un
Ferrocarril que no es va acabar perquè es va fer la Guerra Civil.
Vam
arribar a la Font Roja a les 10 i ens vam posar a esmorzar per
grupets d'amics i quan vam acabar vam mirar el santuari i l'antic
hotel i vam passar per un pas elevat que és un mirador sobre la vall
del Polop, ens tremolaven un poc les cames perquè feia un poc de
vertigen, però valia la pena perquè és un paisatge preciós i
espectacular, al fons es veia el Castell de Cocentaina, el pantà de
Beniarrés, la Safor... i el mar.
A
les 10:30 vam anar dins a deixar les motxilles i mentre uns les
deixaven els altres veien l'exposició tan bonica que hi ha al
CEMACAM. Va vindre una monitora per a ensenyar-nos tot el parc
natural, es deia Carmina, era molt graciosa i feia unes explicacions
ben interessants, per començar ens va portar davant de la Font Roja
i ens va preguntar per què es deia així i un company va contestar
que perquè la terra de darrere de la font és d'argila roja, també
Carmina ens va dir que en 1653 va aparéixer una imatge d'una verge
dins del bulb d'un lliri i per això la Mare de Déu dels Lliris és
la patrona d'Alcoi.
Cada
volta que pujàvem més cap a dalt véiem més varietats d'arbres: la
carrasca, l'auró, el roure valencià, el marfull... A les 11:00
entràvem a la Cova Gelà, que es diu així perquè està sempre a la
mateixa temperatura i quan fa calor es nota fresqueta allí estàvem
super bé, a continuació vam veure la carbonera que era per a fer
carbó vegetal (font d'energia) i la calcinera que és un forn de fer
calç, i amb ella es netejava l'aigua i era una pintura per
emblanquinar les cases. A les 12 estàvem al Plà dels Galers, allí
començàrem a veure pistes dels animals, es veien petjades de
javalins sobre el terra fangós i excrements que, per la forma,
podíem saber de quin animal eren; també ens vam quedar callats per
sentir els sons tan variats que feien els pardals avisant que ens
acostàvem nosaltres.
Ja
morts de calor i un poc cansats, vam arribar al mas de Tetuan a les
13:00, és una llàstima que estiga prou assolat, allí hi ha un teix
que té uns 500 anys, és un arbre que està en llocs freds i
ombrívols i és verinós però els seus fruits no per a què se'ls
puguen menjar els animals i escampen les llavors amb els excrements.
En la cava Coloma feia moltíssima calor vam veure tres falcons i
una àguila de panxa blanca, era impressionant veure com volava i que
bonica que era tota blanca!, en les caves feien amb la neu blocs de
gel que venien pels pobles.
I
, per fi, vam arribar al Menejador a les 14:00, estàvem morts de fam
i de calor, però era una oportunitat única de veure tots aquells
paisatges tan bonics, s'arribava a veure allà lluny, un poc
emboirat, el cap de Santa Pola. Mentre baixàvem, anàvem
esvarant-nos un poc i havíem d'anar amb molta cura, però després
de baixar molts escalons vam arribar baix del tot per a dinar, i...
quina bona sopresa, estaven Pau i Enrique!, ens van alegrar molt i
vam dinar amb molta gana i molt a gust, perquè estàvem en un lloc
meravellós i se'ns acostava a la taula algun pit-roig, ademés
d'allò en cada taula tots compartíem el que teníem. Després de
dinar ens vam posar a jugar al que cadascú volia, uns a l'amagatall,
altres a xarrar entre els amics i altres a divertir-se passejant a
Pau que , com estàvem jugant a carreres, tenia unes rialles...
Anar
a la Font Roja, ha sigut una d'aquelles grans oportunitats per
aprendre més de la fauna i flora sobre el terreny, i no només en
llibres, i també per a animar-nos a caminar pels molts paratges
bonics que tenim a les nostres terres i aprendre a estimar i ser més
respectuosos amb la naturalesa per a què es conserve en les millors
condicions.
Irina
Ballesta Padilla
