PREMI SAMBORI 2012

Àlex Segura Montava

    El dia 30 de març era el dia en què els guardonats del premi Sambori, anaven a rebre el trofeu al “Teatre principal d'Alcoi.”Vaig eixir de l'escola molt entussiasmat, vaig anar a casa per agafar la camiseta verda i vam arreplegar a Raül, que també venia amb nosaltres.

    Quan vam arribar al “Teatre principal”, ens vam haver d' esperar sobre uns trenta minuts. Allí vaig encontrar a la meua família que venia a animar-me. Uns minuts després, ens van dir que ja podíem entrar, jo estava tan nerviós que em tremolaven les cames. Dins, vaig vore moltes mestres conegudes i també vaig vore xiquets que portaven la camiseta verda. En eixe moment em sentia important. El que presentava els premis del Sambori, era un poeta valencià, Vicent Camps. En cada cicle, Vicent Camps, recitava un poema diferent.

 

    Quan em van cridar, vaig muntar a l'escenari i vaig arreplegar sis llibres, una agenda, un diploma i un trofeu. Va ser una experiència inoblidable!

Àlex Segura Montava, l'escriptor.

  

  Un formiguer de xiquets amb camisetes verdes ens rodejaren a l'entrada del Teatre Principal d'Alcoi.

    Tots contents i jugant perquè havien guanyat el premi Sambori en la categoria infantil. Però, no era per aixó que jo estava allí sino perquè el meu amic Àlex també n'havia guanyat un.

    La majoria dels seients els ocupaven gent de la nostra escola, és clar tots amb camisetes verdes.

Els xiquets d' infantil van pujar a l'escenari amb una cara que transmetia que estaven la mar de contents.

   Quan va pujar Àlex tota la seua família li va aplaudir molt fort. Després, ens va ensenyar el premi que consistia en:

*Un diploma i un trofeu

*Una llibreta

*Molts llibres, entre ells estaven 2 llibres de la colecció Arc de Sant Martí, Pinocho,...

  
 Finalment, el president dels premis Sambori Josep Chaqués ens explicà una serie de dades sobre la participació:

    35 Centres, 134 Mestres , 3969 Alumnes.

    I que la final de la Comunitat es farà a Alcoi i als guanyadors els regalaran un viatge a Portaventura.

    Quan eixírem es vam fer una foto, en el fons estaba el castell de festes i el campanar de l'esglesia.

Espere que Àlex tinga molta sort i que guanye el viatge.

Raül Sánchez Ballester, el periodista.

EL TEXT GUARDONAT

EL QUADRE MÀGIC

   Em va sonar el despertador i…sí! Era dissabte, la meua família i jo se n’anàvem de viatge a Itàlia. A les 3h del matí, vam preparar les maletes i se’n vam anar a l’aeroport. Vam entrar a l’avió a les 6h del matí, i vam començar a despegar.

    Després de 2:30h de vol vam arribar a Florència (Itàlia). Vam deixar les maletes en l’hotel de cinc estrelles i després vam començar les visites. Vam veure el Ponte Veccio, les places i els carrers eren preciosos. Passejant, passejant vam encontrar un museu i vam decidir entrar. Per dins hi havien molts quadres, però el que més destacava era el “Naixement de Venus”. Em vaig quedar observant una estona el quadre i en un tancar d’ulls…vaig desaparèixer.

   Quan em vaig despertar del mareig, vaig observar el meu voltant. Pareixia com si estiguera en un altre any. Molt desesperat, vaig començar a preguntar a la gent que trobava. Passejant pel poble, vaig encontrar la catedral de “Santa Maria del Fiore”, també un museu de Boticelli i moltes coses més. Vaig comprendre que estàvem en l’època del Renaixement. Com era tard, vaig decidir anar a dormir. Em vaig infiltrar en una casa i me’n vaig anar a dormir.

   Al dia següent em va despertar una veu d’home. Vaig obrir els ulls. Ens vam presentar els dos. A la fi, vaig descobrir que era Leonardo da Vinci. Ell va proposar que jo fóra el seu ajudant i jo vaig acceptar.

   Molt desesperat, li vaig preguntar com s’eixia d’allí. Leonardo Da Vinci, em va contestar:

-Si vols escapar, tres fases has de superar. La primera és arribar al cim de l’estàtua de Donatello, la segona es salvar la pintura de Boticelli i la tercera  arribar dalt del palau de Brunelleschi. Mas d’encontrar tres peces per a què puga construir la màquina del temps i per a què te’n vages a casa.

Molt il·lusionat, me’n vaig anar al llit. Al cap d’una estona, em va dir:                   

-Ah, se m’oblidava. Tens que tindre cura, hi ha un malvat geni que també vol agafar les peces per a apoderar-se del món.

Al dia següent, em vaig alçar i de bon matí me’n vaig anar a superar la primera fase. Allí estava, enmig d’una plaça, l’estàtua de Donatello. Mesurava sobre uns 30 metres. Impressionat, però també convençut de què podia escalar-ho, vaig començar el camí. Quan ja estava esgotat, vaig decidir descansar en el nas de l’home de plata. No m’ho podia creure! Allí estava la primera peça, al costat d’una ombra. L’home estava encaputxat. Els dos es vam llançar a per ella. La vaig mantenir, però els dos ens vam caure pel  forat del nas. Jo em vaig caure en terra, però ell va pegar un crit i de sobte…Va aparèixer la seua mascota, un dragó! El dragó el va arreplegar i ell em va dir en to agressiu:

-Vas a recordar-te de mi, Crispin, el futur rei del món. Sols has aconseguit una peça, igual com jo, que la tinc en la meua mansió. Me’n vaig perdedor.

   Molt pensatiu, me’n vaig anar a superar la segona fase. Caminant, caminant vaig arribar a la mansió. Davant de les portes, hi havia tirada una corda. Vaig pensar agarrar-me a la corda, per a poder escalar la paret de la mansió. Des de la teulada, vaig baixar fins la sala de Crispin. Vaig agarrar la pintura de Boticelli i de sobte…PIB! L’alarma va sonar. Va eixir Crispin i els seus soldats. Molt preocupat, vaig retrocedir i em vaig quedar molt prop a la paret. De sobte, va aparéixer un túnel secret. Sense cap preocupació vaig eixir de la mansió. Quan ja estava lluny de la mansió, Crispin em va dir:

-T’ho vaig a fer impossible en l’ultima peça.

   Caminant, caminant vaig arribar al centre de la ciutat. Allí es veia una hermosura immensa, el palau de Brunelleschi. Vaig recordar les paraules de Leonardo: “L’última peça està en la teulada”. No sabia què fer, com podia pujar la teulada? Per a rematar, vaig vore que Crispin, anava volant amb el seu dragó rumb a la teulada del palau. Estava perdut! Quan ja se n’anaven els ànims…Va aparéixer Leonardo en un dels seus invents, la bicicleta voladora! Els dos  vam pedalejar fins la teulada. Dalt, vam veure, que es va tirar per una tuberia amb la peça en la mà. De sobte vam sentir…Boom! Molt preocupats, vam baixar per a veure què passava. Vam veure que Crispin s’havia pegat un bac i s’havia ferit. El vam acompanyar a casa de Leonardo.

   Allí, entre els dos, el vam curar. Ell, a canvi, ens va entregar l’última peça. Ens va demanar perdó i ens va ajudar a construir la màquina del temps. Crispin es va convertir en l’ajudant de Leonardo. Molt orgullós, vaig donar les gràcies a tots i vaig entrar en la màquina del temps.

   Vaig tornar a Florència, allí la meua família estava esperant-me en l’aeroport per a tornar a Cocentaina. Quan vaig arribar a l’escola, vam donar el mateix tema i…Sorpresa! En el llibre hi havia una foto meua que deia:”L’ajudant de Leonardo”. Tots ens van quedar impressionats. Va ser una aventura inoblidable.

FI

Àlex Segura Montava