Hui és un dia com qualsevol altre, mire per la finestra de la meua habitació i veig que està una mica núvol, diria que està a punt de ploure. Quan escolte la veu dels meus pares que traginen per la cuina pense que de segur ja no tarden ni una miqueta en vindre a buscar-me. Estaran preparant-me la roba, la motxilla, l’esmorzar,… vaja, eixes accions quotidianes que la majoria feu quan us desperteu. Sent oloreta de café i de seguida, uns passets tranquils s’aproparan pel corredor. Serà mon pare! Ara vindrà i em dirà amb veu dolça bon dia, i m’acaronarà els cabells felicitant-me perquè no m’he despertat aquesta nit. Jo, li ho agrairé amb un ample somriure encara que amb els ulls encara tancats per la son. De seguida, arribarà la sorollosa de ma mare. Ella entrarà rient-se i m’omplirà de besades mentre em diu que m’estima. Jo, la creuré i li diré coses que no arribarà a entendre però que farà com que sí. Em contarà què farem hui i continuarà acaronant-me les mans, estirant-me els braços, les cames,… Tot això està molt bé, mare, però estic fent-me pipi i no m’aguante! Veges com li ho explique jo això!
Normalment quan acabe de dutxar-me, vestir-me, esmorzar i rentar-me les dents, vaig a l’escola. No cal ni dir que allí m’ho passe genial perquè tinc molts companys que em demostren afecte i això a mi em fa sentir molt feliç. Encara recorde amb emoció l’excursió d’ahir. Tanque els ulls i em venen a la ment els colors i les llums del museu, les olors de la mar, però sobretot, el soroll de la rissa dels meus companys i companyes mentre m’arrossegaven corrent entre els arbres. Mira que estava emocionat! Em fa una mica de vergonya pensar-ho… Cridava i cridava sense parar i quasi caic de la cadira perquè es van soltar les corretges mentre m’esgolava cap avant. No m’havera importat en absolut rodolar per terra perquè veia com els meus companys i companyes reien amb mi i em feien sentir un més. Per un moment vaig pensar que era com ells, que les meues cames em permetien córrer cap on jo volia, i em vaig sentir lliure!
Un raig de sol entra per la finestra acaronant la meua pell suau. Em costa obrir els ulls plens de son- ara és quan pense que anit vaig tardar massa en dormir-me- però ho faig de seguida perquè acaba d’entrar el terratrèmol del meu germà trencant la màgia del moment. M’abraça, em destapa, em besa, em sacsa,… és la seua particular manera de dir-me que m’estima! Quan se’n va a l’institut, torna la pau a l’habitació. De fons, una veu trencada de ràdio. Mire al meu voltant i tornen a volar els pensaments. On estaran els meus pares? Sí que tarden! Els cride suaument però no em senten, ho torne a fer ara més fort i venen corrent, m’agafen dolçament entre els braços i em diuen paraules boniques a cau d’orella que m’encanta escoltar. Em sent afortunat! Ben mirat, el dies qualsevols també poden ser interessants.
PAU AGULLÓ INSA
